No és d’estranyar que la segona part dels curs de Club Cinema Castellar vingui carregat de cinema, ja que tot just després de Nadal comenta la marató que dirigeix el seu camí cap el Bram. Moltes han sigut les propostes que han passat per la taula i, després de reflexions diverses, l’ampli ventall d’opcions cinematogràfiques que ens esperen són de tot menys avorrides. Comèdies com Havana Blues, històries dolces i reivindicatives com Caramel, homenatges a la dona amb coratge com Lola, histories orientals d’una bellesa inigualable amb un toc d’humor com Despedidas, històries espanyoles irreverents del nou cinema d’intriga i terror com Cronocrímenes i nous clàssics del cinema com Memento ens esperen a partir d’ara a la sala d’actes del Mirador.
Amb tot aixó, i molt més que no he volgut desvetllar de moment, tot just abans del Bram, que serà la setmana del 18 al 24 de febrer, tanquem el cicle Recerques, el divendres 25 de gener, amb el film més “normal” de David Linch. Així és com l’anomenen els seguidors enfervorits del Surrealisme oníric del director. Amb pel•lícules com Cabeza borradora, Carretera perdida o Muholland Drive va assentar les bases d’aquest etiquetat cinema surrealista que en realitat s’allunya de les bases de l’original francès redactades al manifest d’André Bretón i els seus “col•legues de estats delirants”.
The straight story o Una historia verdadera no es una pel•lícula que vulgui innovar ni res per l’estil, és una història bonica sobre la recerca d’un mateix on tots ens hi podem sentir identificats. Sobre la necessitat de solucionar els nusos que ens apreten el cor. Nominada als premis més prestigiosos i elogiada per la crítica, per mi és una obra mestra del cinema.
El divendres següent fem el merescut i modest homenatge al nostre guanyador del premi del públic del Bram de l’any passat. Benito Zambrano va guanyar per La voz Dormida on no només destaca la guanyadora del Goya María León sinó tot un ventall d’excel•lents actors i una història passada però tristament candent i d’actualitat d’odi entre “les dues espanyes” .
El divendres 1 de febrer tindrem una història esbojarrada del mateix director, Havana Blues, un fidel reflex de la cultura cubana per desintoxicar de crisis capitalistes i existencialismes postmoderns que ens fan mirar la torradora amb odi i la PsP amb el ganivet a la mà.
Joana Zoyo