Balada triste de trompeta i el que hi ha darrera del maquillatge del pallasso

La pel•lícula es projecta dissabte 24 a les 18 hores dins de la setmana del pallasso, en col•laboració amb CCCV

"Lo mejor de este film que igual se puede amar que odiar: que jamás esconde nada, que va a saco (...) el film, no apto para espíritus delicados, muestra algunas de las más brillantes imágenes de todo el cine español contemporáneo" (M. Torreiro: Fotogramas)

És una de les crítiques que es poden llegir sobre Balada triste de trompeta de Alex de la Iglesia. Moltes, repeteixo moltes de elles positives, inclosa la de Carlos Boyero. I perquè no dic totes? Perquè en primer lloc això és impossible i per un altre com a la crítica que he escollit per obrir aquest petit article l’Alex de la Iglesia compta amb moltíssims adeptes però també amb detractors, com qualsevol geni trencador de motlles establerts. Per un costat podem pensar que és un il•luminat freak per una altre que és un cervell incansable que treballa per innovar dins unes bases ja mastegades del cinema clàssic i re classicista. Fer servir temes tan manits com les dues espanyes i passar de fer un drama llagrimós amb els cristos a les capçaleres dels llits i les mantilles amagant odis i blasfèmies passades per decidir fer servir un tema que ningú inclouria a un film sobre la guerra és digne de elogi. La tragicomèdia no és res que hagi inventat l’Alex, està inscrita i molt arrelada a la tradició cultural i sobretot literària de la literatura espanyola. Un guió de cinema no deixa de ser literatura. L’Alex de la Iglesia trastoca les claus de la literatura “tragicomèdica” per fer-se-les seves tot i que si indagues una mica només te n’adones que no trastoca res en realitat simplement agafa les regles del gènere i les aplica a la seva idea en principi boja, aquella que és realment transgressora, i ho fa amb intel•ligència sobrada i domini dels llenguatges. Aconsegueix sorprendre sense traspassar la línia d’allò massa grotesc. Si fes una cosa basada en l’absurd per l’absurd, les columnes de la obra se li caurien, i no és així. Sap on posa cada so de la partitura.

Per què no fer servir els pallassos per parlar de coses tristes si darrera del maquillatge, darrera de cada personatge hi ha una història personal. De la mateixa manera es pot fer servir un crim absurd per parlar de la alienació de la societat de consum actual o una banda d’assassins lletjos que decideixen acabar amb aquells que sempre han estat considerats triomfadors perquè responen al model de bellesa establert per aquesta mateixa societat. Fins i tot barrejar heavies i sacerdots en una creuada esotèrica per demostrar fins a on es pot arribar amb les creences que ens fiquen al cap des d’esferes d’influença com el clergat o la tele. Pot ser que l’Alex de la Iglesia sigui un boig o, pot ser, que sigui un visionari. De moment ens defensa la xarxa i la llibertat de navegació que ja és un gran que !!!

Joana Zoyo