Les tortugues també volen,..Irak, guerra i nens per finalitzar el cicle Drets dels infants

Divendres dia 3 a les 21 hores

La darrera proposta de Club cinema Castellar Vallès dins del cicle Drets dels infants és probablement la pel•lícula més dura de totes tenint en compte que tenim molt recent el tema del conflicte a Irak.

El film iranià Les tortugues també volen (2004) és un profund i emocionant drama infantil sobre uns nens orfes que sobreviuen en un camp de refugiats de l’Irak just abans de l’ocupació Nord-americana. Els que no han patit mutilacions, han sofert violacions o han presenciat amb horror la mort dels seus pares. Es tracta d’una pel•lícula que ens presenta la cruesa de la guerra i com és d’ especialment dura amb els més febles. Sense cap esperança de futur, els nens en surten molt més castigats en una situació de la que no són culpables que els porta a les més absoluta misèria. Ens fa reflexionar sobre aquesta situació que sembla no tenir cap solució possible.

Els nens de la pel•lícula no són actors professionals ja que és molt difícil, si no impossible, trobar-ne a una pàtria que no apareix assenyalada als mapes. Els kurds (12 milions de persones) és un poble sense terra oficial , està repartit entre Irak, Iran y Turquia i, per tant, no és fàcil viure i lluitar com a kurd i més si ets un nen i t’ho han pres tot.

The turtles can fly és el tercer llarg metratge del director kurd iranià, Bahman Ghobadi. El director reflexa amb duresa el perpetu exili del poble kurd al començament de l’enderrocament del règim de Sadam Hussein per les tropes Nord-Americanes.

La mirada de Ghobadi es centra tendenciosament en un grup de nois que no són ni nens ni adults. Selecciona curosament aquesta franja d’edat per accentuar la situació límit del grup. No són pràcticament ni persones. Ni nens , ni adults ni fills, ni iraquians ni tan sols un número o un dany col•lateral. Estan en un camp de refugiats però no existeixen i les seves històries són absolutament dures i arriben a l’espectador de manera directa i sense els eufemismes i ornaments que servirien per alleugerir el cop. El director no escatima en detalls per tal d’ arribar al cor del receptor del missatge, apel•lant en molts moments a l’emotivitat. Però no se li retreu cap recurs, tot està justificat pel seu intent de remoure consciències i apel•lar a la justícia tot i que no s’arribarà en lloc fins que el conjunt de la societat respongui i promogui una cultura de la convivència pacífica.

«Si hem de fer la guerra a la guerra hem de començar pels nens i nenes» (Mahatma Gandhi)