A propósito de Llewyn Davis (VOSE)

Nova York, 1961, Llewyn Davis (Oscar Isaac) és un jove cantant de folk que viu de mala manera a Greenwich Village. Amb la seva guitarra, sense casa i sense diners, lluita per guanyar-se la vida com a músic, durant el dur hivern. Sobreviu cantant en petits bars, però sobretot gràcies a l’ajuda d’alguns amics que l’acullen a casa per arrecerar-se de les nits gelades. Decideix viatjar a Chicago per fer una proba pel gran empresari de la música Bud Grossman.
Fitxa tècnica
Inside Llewyn Davis
2013
105min.
EEUU
Premis

2013: Òscars: 2 nominacions, Millor fotografia i Millor so

2013: Globus d'Or: 3 nominacions, Millor pel·lícula, actor i cançó

2013: Festival de Cannes: Gran Premi del Jurat

2013: Premis BAFTA: 3 nominacions, inclosa Millor fotografia

2013: Critics Choice: 4 nominacions, inclosa Millor pel·lícula

2013: Premis Gotham: Millor pel·lícula 2 nominacions

2013: National Board of Review (NBR): Top 10, Millor guió i fotografia

2013: American Film Institute: Top 10 - Millors pel·lícules de l'any

2013:Cercle de Crítics de Nova York: Millorfotografía

2013: Independent Spirit Awards: 3 nominacions,inclosa Millorpelícula

2013: Satellite Awards: Millor fotografia. 6 nominacions, inclosa millor pel·lícula

El Directors: Joel i Ethan Coen

Coneguts conjuntament com a Germans Coen, han estat Premi d'Acadèmia quatre vegades. Durant més de vint anys, han escrit i dirigit nombroses pel·lícules d'èxit. Van néixer a Minneapolis, Minnesota (EEUU). Joel el 29 de novembre de 1954 i Ethan el 21 de setembre de 1957. Fills d'Edward Coen, professor d'econòmiques a la Universitat de Minnesota, i de Rena Coen, historiadora d'art.

Després d'acabar els seus estudis secundaris i acudir ambdós al Simon's Rock College, a Massachusetts, Joel va estudiar cinematografia a l'Institut de Cinema i Televisió de Nova York i Ethan, Filosofia a la Universitat de Princeton.

Joel va ser el primer a involucrar-se en el món del cinema com a muntador de títols de terror com "Lucifer" (1981) de Frank LaLoggia i "Possessió infernal" (1981) de Sam Raimi.

Joel es va estrenar com a director amb "Sangre fácil" (1984), un film escrit al costat del seu germà Ethan.

Ethan també ocupava el lloc de productor, faceta que desenvolupa al llarg de la seva carrera, acreditant-se Joel com a director, malgrat que el concepte dels seus films està sempre compartit.

A “Arizona baby” (1987), una comèdia de to informal, ja apareixen uns actors fetitxe de la parella, John Goodman i també John Turturro, que dona inici a la seva col·laboració amb els Coen a “Muerte entre las flores” (1990), Turturro i Goodman serien els principals intèrprets de “Barton Fink” (1991), que va ser guardonada en el Festival de Cannes amb la Palma d'Or a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actor per a John Turturro. A “El gran salto” (1994), fan un tribut a les comèdies de Frank Capra.

Van aconseguir un dels seus grans triomfs amb “Fargo” (1996), un thriller amb petits tocs de comèdia que va rebre set nominacions a l'Oscar, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Ethan i Joel van aconseguir guanyar l’Oscar al millor guió i Frances McDormand a la millor actriu. Joel ja havia estat premiat per aquest film a Cannes.

A “O Brother, Where Art Thou?“ (2000), van utilitzar “L'Odissea” d'Homer per configurar una pel·lícula que va servir perquè la seva estrella, George Clooney, aconseguís guanyar el Globus d'Or com a millor actor de comèdia. Els germans Coen serien nominats a l'Oscar al millor guió adaptat.

Tot seguit “El hombre que nunca estuvo allí” (2001), va ser fotografiada en blanc i negre per Roger Deakins, que va substituir a Barry Sonnenfeld.

Sonnenfeld, havia iniciat la seva carrera com a fotògraf a les primeres pel·lícules dels Coen fins a “Muerte entre las flores” (1990). Feia un ús intensiu del gran angular, que era la seva lent preferida. Quan va ser reemplaçat per Roger Deakins, Roger, va estar intentant treure aquestes lents del cap dels Coen. Encara que els grans angulars permeten un gran camp de visió, provoquen una distorsió considerable en la mida aparent d'objectes que són lluny de la càmera. Deakins ha estat treballant cap a lents més llargues, que semblen escurçar la distància entre objectes però tenen un camp de visió més petit.

Posteriorment han adaptat a Cormac McCarthy a “No es país para viejos” (2007), aconseguint 3 Oscars a la millor pel·lícula, direcció i guió adaptat. Tenen molta influència del cinema negre i altres estils de cinema del passat.

Les seves pel·lícules combinen l'humor amb la ironia fina. Prefereixen no posar els crèdits de presentació al principi de la pel·lícula. Són dels pocs directors contemporanis que han mostrat un gran afecte per les comèdies dels anys 30 i 40 ("Screwball").

Visualment, els Coen afavoreixen el moviment de la càmera en el rodatge. Utilitzant els angles de la càmera a vegades aconsegueixen amagar més que revelar informació

. Acaben completament els guions de les seves pel·lícules abans de la filmació. I fan servir el guió com una eina de referència, però estan oberts també a la col·laboració dels actors. Diversos actors que han treballat amb els Coen han assenyalat que estaven molt oberts als seus suggeriments. Si l'actor suggereix quelcom diferent i funciona, ho fan servir sense cap problema.

Curiositats fílmiques:

Les seves pel·lícules sovint se centren o inclouen un delicte frustrat.

També sovint se centren en objectes rodant: barret de “Muerte entre las flores” (1990). Llaunes de pomada pel cabell a “O Brother, Where Art Thou?” (2000). Una roda de cotxe a “El hombre que nunca estuvo allí”(2001) o els ventiladors de “Sangre facil”( 1984).

Sovint creen una seqüència llarga en la majoria de les seves pel·lícules on només la música juga un paper important. Normalment fan pel·lícules ambientades durant un període de temps específic. Sovint en un passat curt. Per exemple a “Fargo” (1996) té lloc l’any 1987. “El gran Lebowski”(1998) passa al 1991. I “No es país para viejos”(2007) passa al1980.

També solen incloure a les pel·lícules personatges de les regions amb el seu propi accent. Com ara l’accent del sud a “O Brother, Where Art Thou?” (2000). Accents del sud-est dels deserts àrids d’Arizona amb “Arizona Baby”

Filmografia germans Coen :

2013 A proposito de Llewyn Davis

2010 Valor de Ley

2009 Un tipo serio

2008 Quemar después de leer

2007 No es país para viejos

2006 Paris, Je t’aime

2004 LadyKillers

2003 Crueldad intolerable

2001 El hombre que nunca estuvo all

í 2000 O Brother, Where Art Thou?

1998 El gran Lebowski

1996 Fargo

1994 El gran salto

1991 Barton Fink

1990 Muerte entre las flores

1987 Arizona Baby

1984 Sangre fácil

"Tal vez lo más sorprendente para algunos espectadores sea que a la película le sobre algo que siempre se ha dicho que les faltaba a los Coen: profundidad y sinceridad de corazón" Scott Foundas: Variety

"Se trata de un estudio de personajes magníficamente elaborado, sazonado con elementos surrealistas que resultan a la vez cómicos y oscuros" Todd McCarthy: The Hollywood Reporter

"¡Qué placer tan intenso ver esta película! Una de las mejores de los hermanos Coen (...) Peter Bradshaw: The Guardian

"Es la profunda tristeza subterránea de la película la que hace que te llegue" Keith Uhlich: Time Out "Enigmática, emocionante e irresistible (...)Robbie Collin: Telegraph

"Es una película de los hermanos Coen, es decir, un brillante nido lleno de surrealismo, detalles de la época y un gran conocimiento de la cultura pop." A. O. Scott: The New York Times

"Con un brillante trabajo del elenco y magníficamente filmada, en su conjunto resulta cautivadora. (...) Claudia Puig: USA Today

"Una cosa es segura sobre esta cruda provocación de los Coen: como con la música, el dolor es profundo y verdadero. Te reirás hasta que duela. (...)Peter Travers: Rolling Stone

La teva valoració: Cap Mitja: 7.5 (2 votes)
Projecció
Dimecres 09/07/2014 a les 21:30h
Cicle:
Nits d'estiu 2014

1 comentari

Envia un nou comentari

Pàgina web desenvolupada i hostatjada per Omitsis.
Disseny disseny&rauxa.