Billy Wilder va viure molts anys i ens va deixar comèdies que no només se’ns han quedat a la retina a cinèfils i amants obsessius del setè art sinó que qualsevol persona segurament recorda alguna escena o alguna frase d’un dels seus treballs. Ha influenciat el cinema des que va començar a crear guions intel•ligents i configurar retaules plàstics memorables. No només va ser un treballador incansable del cinema en la seva edat d'or a Estats Units sinó que va constituir-se en un literat àcidament crític amb la societat occidental que es desborda en boca d’actors fetitxe de l’Star system de Hollywood. Pel•lícules com Sabrina, Sunset Boulevard, Ningú no és perfecte o Testimoni de càrrec, entre d’altres, són paradigma bilderià de la àcida crítica social o de l’atac comèdic envers la políticament correcte societat occidental on s’amaguen els instints i es juga amb la gent per aconseguir un propòsit determinat o mantenir l’estatus econòmic que demana el somni americà. A Sunset Bouleward una actriu oblidada es trastoca intentant mantenir la manera de viure de quan era una estrella. Ja no és jove ni maca, ja no la criden per ser la protagonista i trepitjar catifes vermelles. Podríem dir que això no passa cada dia?, que les actrius no paren d’operar-se i injectar-se botox per seguir a la catifa? A Sabrina, una família adinerada vol apartar a la filla del xofer de l’hereu d’una gran fortuna. Interessos de classe que estan a l’ordre del dia encara que ens creguem que hem superat certs prejudicis socials. Podríem anar desgranant totes les pel•lícules de Wilder per aplicar-les a la que encara continua essent la societat de les perversions amagades i les malalties mentals que resulten de la repressió de viure entre mecanismes socials disfuncionals. Els films actuals segueixen, amb les eines del segle XXI, fent crítica amb el suposat somni americà. Happiness de Solonz o American Beauty de Mendes són dos clars exemples del llegat de Wilder, en ambdós casos amb guions extraordinaris i la sordidesa feta ironia.
El 5 d’agost de 1962 Norma Jean va ser trobada morta. La seva vida va estar marcada per la inestabilitat familiar i va anar passant de mans sense que ningú se n’adones del seu extraordinari potencial. Va ser descoberta als vint anys a la fàbrica on treballava. Allà mateix va conèixer el seu primer marit. Pensava que ell seria l’escapatòria a la seva vida anterior però no va ser així, va ser un sostrat emocional que va convertir-la en un dona desequilibrada i, al contrari del que pensava tothom, amb una intel•ligència privilegiada. Cosa que no es va voler mostrar amb els papers que li oferien al cinema. L’encasellament al paper de rossa sexy i tonta la va obsessionar. El seu complexa de nul•litat intel•lectual la va portar a buscar nous camins interpretatius que van provocar les burles de certs ambients de Hollywood que la veien només com una dona irresistible als homes. La hipocresia i l’enveja feien de nou la seva aparició estel•lar en un ambient enormement competitiu i fals. A la temptació viu a dalt va representar un dels papers amb més paral•lelismes amb la Marilyn real però el públic no ho va acabar d’acceptar. Encara seguia esperant un entrevistador que s’interessés per les seves inquietuds intel•lectuals. Que magnífic hagués sigut si ho haguessin fet! Haguessin descobert un món calidoscòpic fascinant que hagués arribat a tots i no només al món amagat de la política cosa que li va costar la mort aquell estiu fatídic.
Joana Zoyo