VOSE. Selma, és una immigrant txeca i mare soltera. Treballa a la fàbrica d’un poble dels EEUU i la seva única via d’escapament és la passió per la música, especialment per les cançons i els números de ball dels musicals clàssics de Hollywood.
Amaga un trist secret, està perdent la vista, però el pitjor es que el seu fill també es quedarà cec si ella no aconsegueix a temps els diners suficients per operar-lo.
Nascut amb el nom de Lars Trier el 30 d'abril de 1956 a Copenhaguen, Dinamarca, i en el si d'una família progressista, aquest director de cinema s'ha convertit en una de les figures més rellevants, distintives i controvertides del panorama audiovisual dels darrers 30 anys.
Des de molt aviat, Lars es va interessar pel cinema amb la complicitat de la seva mare, la qual li va regalar una petita càmera quan tenia 10 anys i desprès del seu oncle, home que havia participat en la fundació de la Unió de Directors Danesos. Ell mateix el va introduir en les tècniques de filmació i li va regalar una taula de muntatge.
Lars von Trier es va graduar a l'Escola Danesa de Cinema a l'any 1983 amb el curtmetratge "Befrielsesbilleder" (Imatges d'una alliberació). Es diu que durant aquesta etapa d'estudiant es va afegir el “von” al seu nom. Amb "Befrielsesbilleder", controvertit film ambientat en el caos dels últims dies de la II Guerra mundial, Trier va guanyar el premi de Millor pel·lícula al Munich Film Festival de l'any següent. La seva òpera prima és “El elemento del crimen” (1984), amb la qual va cridar l'atenció al Festival de Cannes on va guanyar el “Technical Grand Prize”.
Von Trier continua alternant treballs per TV i cinema. Al 1988 fa una versió de Medea de Eurípides basada en un guió de Carl Theodor Dreyer que aquest mai va arribar a rodar. Al 1991 va realitzar “Europa”, una peça d'experimentació estilística amb la que va aconseguir el reconeixement dels espectadors i el Gran premi del jurat al Festival de Cannes a més d'altres. Protagonitzada per Jean-Marc Barr, tracta d'un jove nordamericà d'origen germà que es trasllada a Alemanya per treballar amb el seu oncle en la companyia de ferrocarrils. Aquí Trier fa un petit paper de jueu.
A l'any 1995 posa en marxa amb Thomas Vinterberg, un projecte avantguardista que es denominava “Dogma 95”. Tots dos van crear un manifest que va incloure 10 regles, també anomenades “Vots de castedat” amb las que volien “(...) purificar el cinema rebutjant costosos i espectaculars efectes especials (...)”. Aquests vots de castedat explicaven com s'havia de rodar una pel·lícula i comptaven amb moltes restriccions tècniques: no es podia utilitzar trípode de càmera, il·luminació especial, filtres de càmera; a més d'imposicions estilístiques com que els films no podien ser de gènere o que el director no podia aparèixer en els crèdits. Encara que aquestes regles es van trencar des de la primera pel·lícula, d'aquest moviment van sortir obres destacades com per exemple: “La celebración” (1998), “Los idiotas” (1998), “Mifune “(1999) o “Italiano para principiantes” (2000).
A partir de 1996 realitza varies pel·lícules, protagonitzades per dones, que reben guardons en importants festivals i reconeixement internacional: “Rompiendo las olas” (1996), protagonitzada per l'actriu anglesa Emily Watson, que va ser nominada a l'Òscar per la seva actuació. La cinta tornaria a donar-li el Gran premi del jurat a Von Trier al Festival de Cannes. Després vindria el drama musical “Bailar en la oscuridad” (2000) protagonitzat per la cantant islandesa Björk; film amb el que va guanyar els premis de Millor actriu (Björk) i la Palma d'or al Festival de Cannes.
Més endavant, tornaria a provocar temàtica i estilísticament rodant altres dues pel·lícules ambientades als Estats Units i protagonitzades també per dones: “Dogville” (2003) i “Manderlay” (2005). En totes dues obres, els decorats s'havien reduït al mínim i el nom i el perímetre dels edificis estaven dibuixats al terra. “Dogville” tenia un repartiment encapçalat per l'actriu Nicole Kidman.
Al 2009 va rebre dures crítiques per les escenes de sexe i automutilació de la pel·lícula “Antichrist”.
Al 2011 filma “Melancolia” un film de bellesa visual i amb el qual la actriu Kristen Dunst va guanyar nombrosos reconeixements i premis en festivals de tot el món.
A més de la seva destacada filmografia ha realitzat memorables sèries per la televisió Danesa.
Filmografia destacada
2013 Nymphomaniac
2011 Melancolía
2009 Anticristo
2006 El jefe de todo esto
2005 Manderlay
2003 Dogville
2000 Bailar en la oscuridad
1998 Los idiotas (no acreditat)
1997 Riget II (minisèrie TV)
1996 Rompiendo las olas
1994 El reino (minisèrie TV)
1991 Europa
1988 Medea
1987 Epidemic
1984 El elemento del crimen
1982 Befrielsesbilleder
“Si alguien se pregunta qué queda por hacer en el cine, o si tiene sentido hablar de cine “posmoderno”, esta película es la respuesta. Von Trier nos tenía acostumbrados a obras geniales (la estremecedora “Rompiendo las olas”, la inteligentísima “Los idiotas”), pero “Bailar en la oscuridad” son palabras mayores: Una de las obras maestras del último cine, y, para el que esto escribe, una de las mejores películas de todos los tiempos. Como lo oyen. Una inmigrante checa en Estados Unidos que se está quedando progresivamente ciega ahorra todo lo que gana para pagarle a su hijo una operación que no le aboque al mismo destino. Ella se evade del trabajo de la fábrica imaginando que su vida es un musical, cuya banda sonora son los ruidos cotidianos. Pero la tragedia acecha, y los acontecimientos se suceden inevitablemente como fichas de dominó que caen. Este guión, no muy diferente del de los peores telefilmes sobre enfermos terminales, se convierte en las manos de Von Trier en una deslumbrante obra que desborda todos los límites. Reinventa dos géneros, al fundir los edulcorados musicales de la Edad de Oro de Hollywood con el más puro melodrama, salpicado con destellos de tragedia griega; pone el estilo documental al servicio de una ficción que camina peligrosamente por el delgado filo que separa lo sublime de lo irreal; saca oro, sudor y lágrimas de la ¿interpretación? más creíble de las últimas décadas; crea unos números musicales absolutamente originales y arrebatadores; y, sobre todo, tiene el final más desolador y brutal que se ha visto jamás en el cine. Aviso: deja en estado de shock". Daniel Andreas: FILMAFFINITY
"Extraordinaria película (...) aterradora y genial (...) Desde 'Leolo' jamás me había impresionado tanto una obra de arte". Carlos Boyero: Diario El Mundo
"Lars Von Trier inventa en un brote de genio un asombroso y arrollador drama musical". Ángel Fdez. Santos: Diario El Paí
2001 Premis Blue Ribbon a Millor pel·lícula de parla no anglesa
2001 Premis Bodil a Millor actriu (Björk)
2001 Premis Turia a Millor pel·lícula estrangera
2001 Festival Black Nights Film de Tallin (Estònia) Premi del públic
2001 Satellite Awards Nominada a Millor pel·lícula dramàtica. Nominada millor actriu secundària per Catherine Deneuve
2000: Festival de Cannes: Palma d’Or: Lars Von Trier. Premi Millor actriu (Björk)
2000 Premis Goya a Millor pel·lícula europea
2000 National Board of Review: Millor actriu dramàtica (Björk)
2000 Premis del Cinema Europeu: Millor pel·lícula europea i Millor actriu (Björk)
2000: Nominada als Òscar: Millor cançó original
2000: 2 Nominacions als Globus d’Or a Millor cançó i Millor actriu-drama (Björk)
2000: Nominada als Premis Cèsar: Millor pel·lícula estrangera
Afegeix un nou comentari