La pel·lícula explica la història d'una parella d'ancians japonesos, Shukichi i Tomi Hirayama, que viatgen des de casa seva a un petit poble a Tòquio per visitar els seus fills adults, Koichi i Shige. Els Hirayama esperen passar temps amb els seus fills, però aviat s'adonen que aquests estan ocupats amb les seves vides i famílies, i tenen poc temps per dedicar-los. Els fills de la parella suggereixen que els pares passin temps amb Noriko, la vídua del seu fill menor mort, ja que ella és l'única que els mostra veritable atenció i afecte. A mesura que la parella envelleix, enfronten desafiaments i es troben atrapats a la bretxa generacional i cultural entre ells i els seus fills.
Versió Original subtitulada en castellà
Apta per a tots els públics
Compra les teves entrades aquí
Yasujirō Ozu va ser un director de cinema japonès conegut pels seus retrats subtils i commovedors de la vida familiar i social. Va néixer el 12 de desembre de 1903 a Tòquio, Japó, i va morir el 12 de desembre de 1963 a la mateixa ciutat. És considerat un dels directors més influents de la història del cinema, especialment pel seu estil distintiu i el seu enfocament en la narració d'històries simples i emotives sobre la vida quotidiana.
Ozu va començar la seva carrera a la indústria cinematogràfica japonesa a la dècada de 1920, inicialment treballant com a assistent de direcció. Aviat va començar a dirigir les seves pel·lícules i, al llarg de la seva carrera, va desenvolupar un estil molt personal que es caracteritza per l'observació detallada de la vida familiar i la cultura japonesa, així com per l'ús innovador de la càmera, l'edició i el so.
Les seves pel·lícules solen explorar temes com les relacions entre generacions, els canvis socials al Japó i les tensions entre tradició i modernitat. Entre les seves obres més destacades es troben "El sabor del sake" (1962), "Cuentos de Tokio" (1953), "Primavera tardana" (1949) i "El plaer de ser querido" (1959), entre d'altres. El seu estil distintiu inclou l'ús de plans baixos, personatges que miren directament la càmera i una narrativa lenta i contemplativa.
Tot i que en el seu temps Ozu no va ser tan conegut internacionalment com alguns dels seus contemporanis, com Akira Kurosawa, el seu llegat ha estat reconegut i celebrat a tot el món. Les seves pel·lícules han estat objecte d'estudi i admiració per la sensibilitat i la profunditat emocional.
Ozu va dirigir més de 50 pel·lícules, tant mudes com sonores, en què va desenvolupar un estil molt personal, marcat per una sèrie de característiques que el distingeixen d'altres directors.
Va dirigir la seva primera pel·lícula, "Sword of Penitence" (1927), durant l'era del cinema mut, i va continuar fent pel·lícules mudes fins a principis de la dècada de 1930, quan la indústria cinematogràfica japonesa va fer la transició al cinema sonor.
Les seves pel·lícules presenten plans estàtics, generalment presos des d'una posició baixa, gairebé a nivell del tatami, cosa que dóna als espectadors una perspectiva íntima dels esdeveniments que es desenvolupen. Poques vegades utilitza moviments de càmera, preferint en el seu lloc un enfocament més subtil que permet als actors i la narrativa parlar per si mateixos.
Ozu és reconegut per la seva influència duradora al cinema japonès i internacional. El seu estil únic i la seva sensibilitat envers els aspectes més íntims de la vida han estat admirats per cineastes de tot el món. Encara que en el seu temps no va rebre tant reconeixement internacional com altres directors japonesos, avui dia és considerat un dels mestres del cinema mundial. El seu llegat perdura a través de les generacions i les pel·lícules segueixen sent objecte d'estudi i admiració.
"La carrera de Yasujiro Ozu és una successió d'obres mestres. I, entre totes elles, aquesta és la més gran, (...) un angoixant retrat de la descomposició del Japó després de la derrota a la II Guerra Mundial" Alberto Luchini: Diari El Món
"Ozu no sentimentalitza, ni condemna: ell merament contempla la naturalesa humana amb calma i claredat" Colin Covert: Minneapolis Star Tribune
"Una història tan senzilla i universal com la vida mateixa (...)” Roger Ebert: Xicago Sun-Times
"La ja destacada reputació d'aquesta pel·lícula i el seu director segueix creixent (…) Peter Bradshaw: The Guardian
"Rom com una de les més accessibles i commovedores obres mestres del cinema (…) :Time Out
Afegeix un nou comentari