El maquinista de la General

Joseph Frank “Buster” Keaton va néixer el 4 d’octubre de 1895 a EEUU, i va morir l’1 de febrer de 1966. Va ser actor, guionista i director de cine còmic mut.
Es va caracteritzar principalment pel seu humor físic mentre mantenia el rostre inexpressiu en tot moment, d’aquesta manera es va guanyar el sobrenom de “Stone face” (Cara de pedra). A España va ser conegut artísticament com “Pamplinas o Cara de Palo”.
Al igual que els seus contemporanis, Keaton provenia del vodevil.
El sobrenom “Buster” li va posar l’ il·lusionista Harry Houdini, col·laborador del pare de Buster, que, al veure’l caure d’una escala, sense una sola ferida a la edat de tres anys, exclamà: «That was a real buster!», que podria traduir-se per: «¡Quina caiguda!» o també «¡Quin tipus més formidable!» o «¡Que temerari!».
El seu pare va deixar el negoci de venda de begudes medicinals que tenia amb Harry Houdini per a dedicar-se al vodevil o music hall. Buster Keaton debuta oficialment als escenaris en 1899 participant en el número musical dels seus pares, “The Three Keatons”. En una de les representacions, Keaton fill havia de recolzar-se a una paret lateral i quedar-se allà, però un dia al seu pare se li va ocórrer la idea de vestir-lo com ell, parodiant d’aquesta manera a un irlandès, amb una perruca i barba postisses, una armilla de fantasia i uns pantalons molt grans. Així va començar a imitar tot el què feia el seu pare provocant riures en els espectadors.

Als cinc anys, Buster ja s’havia convertit en la estrella de l’espectacle familiar, que era bastant violent, ja que consistia en que el pare el llençava per l’escenari i fins i tot al fossat de l’orquestra. La societat novaiorquesa de protecció a la infància, la Gerry Society, el considerava un cas d’explotació infantil que posava en perill al nen. En 1902, els seus representants van intentar impedir les representacions recordant que no era legal que els nens de menys de set anys d’edat pugessin a escena. Després varen acusar de crueltat al seu pare, Joe Keaton, encara que inútilment. «Dubto que intentessin salvar a algun altre actor infantil amb tant d’afany com al nostre petit Buster», va concloure l’interessat retraient-los-hi a aquests «fanàtics de la dolçor» la seva indiferència davant als milers de nins que deambulaven pels carrers de Nova York. Tot el contrari, Buster afirma que amb setze anys de vodevil sols li van fer mal en una ocasió. Tenia vuit anys, i un cop de puny mal calculat del seu pare li va colpejar el rostre i el va deixar inconscient durant divuit hores.

Al 1907 la Gerry Society va aconseguir el seu objectiu i l’actor i els seus pares queden exclosos dels escenaris de Nova York durant dos anys i van haver de marxar de gira per Anglaterra. En 1913 l’empresari estatunidenc de la premsa William Randolph Hearst proposa a Joe i als seus debutar en el cine amb una sèrie adaptada de la historieta Bringing Up Father (Educando a Papá), creada pel caricaturista George McManus. Però Joe va rebutjar l’oferta. Cap el 1916, després d’una baralla, els Keaton són expulsats dels teatres de la cadena Keith-Albbe, i sols poden actuar en sales de segona fila.
Al febrer de 1917 Buster decideix marxar sol a Nova York trobant ràpidament feina i començant la seva aventura cinematogràfica.

La unitat de producció de Keaton va ser adquirida por MGM en 1928, una decisió comercial que Keaton lamentaria sempre. El van obligar a realitzar una sèrie de pel·lícules amb Jimmy Durante, que van tenir èxit, però que ell despreciava per considerar-les de molt baixa qualitat.

Després de ser forçat a entrar en el sistema dels estudis de cinema, als quals mai s'hi va adaptar, Keaton va caure en l’alcoholisme. La seva carrera es va enfonsar en pocs anys i va passar gran part de la dècada dels 1930 amagat, treballant como escriptor de gags para vàries pel·lícules de Metro-Goldwyn-Mayer, particularment aquelles dels Germans Marx —incloent-hi Una noche en la ópera (1935) i Una tarde en el circo (1939)— i diferents pel·lícules de Red Skelton.

Les pel·lícules Sunset Boulevard (1950), de Billy Wilder, amb una petitíssima interpretació que feia d’antiga glòria de cine, i Candilejas, (1952), de Chaplin, van fer que el gran públic tornés a fixar-se amb ell una altra vegada.

Una altra aparició especial en una pel·lícula d’aquesta època és amb l’actor còmic mexicà, Cantinflas, a La vuelta al mundo en 80 días (1956), de Michael Anderson, on interpreta al maquinista del tren, en un clar homenatge a la seva recordada pel·lícula El maquinista de la General.

Posteriorment es va dedicar a fer anuncis de televisió i espectacles en directe que van fer que la gent s’interessés en les seves antigues pel·lícules, majoritàriament obres mestres, que havien sigut pràcticament ignorades quan es van estrenar.

La seva última aparició en públic va ser a l’any 1965, en el Festival de Cine de Venècia, quan va presentar la que seria una de les seves últimes pel·lícules, Film, de Samuel Beckett, dirigida por Alan Schneider. En aquesta ocasió va protagonitzar un drama per primera vegada en la seva vida, rebent l’ovació del públic. Cinc mesos després moria, als 70 anys, a casa seva.

La seva pel·lícula El maquinista de la General (1927) figura en el lloc 18 de la llista de les 100 millors pel·lícules del American Film Institute i en e lloc 34 de les millors pel·lícules de tots els temps segons la British Film Institute entre d’altres.

El crític de cine Geoff Andrew el considera no sols el millor còmic del cinema mut sinó el millor còmic de la historia del cine, a més de ser «unos de los mejores cineastas de todos los tiempos»

L’actor no està relacionat amb Diane Keaton ni amb Michael Keaton (el seu verdader cognom és Douglas, però se'l va canviar per què no volia ser confós amb el fill de Kirk Douglas, tot i que va explicar que la seva elecció va ser precisament com homenatge a Buster).

Guanyador d’un Òscar honorífic l’any 1960.