És la història real de James Gralton, activista i líder comunista irlandès que portà el jazz i la cultura a una petita ciutat irlandesa al principi dels anys 30 i fou l'únic deportat polític de la República d'Irlanda.
El 1921 construeix un saló de ball en una cruïlla de camins rurals, en una Irlanda a la vora de la guerra civil. El Pearse-Connolly Hall era un lloc on els joves podien anar a aprendre, a discutir, a somiar però sobretot a ballar i divertir-se. Mentre la popularitat de la sala creix, la seva reputació socialista i d'esperit lliure atreu l'atenció de l'església i els polítics, que obliguen a Jimmy a tancar la sala i fugir.
Una dècada més tard, en l'apogeu de la Gran Depressió, Jimmy torna a casa des dels EUA per tenir cura de la seva mare i intentar viure una vida tranquil·la. La sala es troba abandonada i buida, i malgrat les súpliques dels joves locals, roman tancada. No obstant això, mentre Jimmy es reintegra a la comunitat i descobreix la creixent pobresa i opressió cultural, el líder i activista ressorgeix en el seu interior. Aviat prendrà la decisió de reobrir la sala i afrontar el que pugui succeir.
Kent Loach
Kenneth "Ken" Loach va néixer a Warwickshire, Anglaterra el 17 de juny de 1936. És militant trotskista i director de cinema. Als 25 anys, mentre estudiava dret a Oxford, va entrar per primera vegada en contacte amb les arts escèniques, actuant en el grup de teatre de la universitat. Després de graduar-se, va treballar com assistent de direcció al Northampton Repertory Theatre. però estava més interessat en el món audiovisual que en el teatral, així que després d'obtenir en 1963 una beca en la cadena de televisió BBC, s'inicia en la direcció cinematogràfica.
A partir de 1964 comença a dirigir una sèrie de documentals, el més famós d'ells és Cathy Come Home (1966) sobre la pobresa, que va ser un gran èxit de taquilla. Des de llavors i fins a principi de la dècada de 1980, va dividir el seu temps entre el cinema i la televisió, va filmar quatre llargmetratges, nombrosos documentals i pel·lícules per a la TV com The Big Flame"(1969) sobre els treballadors portuaris de Liverpool i la sèrie Days of Hope (1975), sobre els fets que van dur a la vaga de 1926, i la derrota del Moviment Laborista Britànic.
L'any 2010 la seva pel·lícula Buscando a Eric esdevé la guanyadora del premi especial del públic de la mostra de cinema BRAM! de Castellar del Vallès. Quan Loach, va rebre el premi de 2 sacs de mongetes del ganxet, va fer-se una fotografiar amb un d'ells i la va reenviar al jurat de la mostra. La gran majoria de les seves pel·lícules han obtingut nombrosos premis, consolidant la seva carrera internacional, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que ha estat una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits i oprimides.
Filmografia
2014 Jimmy's Hall
2013 The sprit of 45 (documental)
2012 The angel’s share
2010 Route Irish
2009 Looking for Eric
2007 It’s a free world
2006 The Wind that Shakes the Barley
2005 McLibel
2005 Tickets
2004 Ae fond kiss
2002 11'09''01 - September 11
2002 Sweet sixteen
2001 The navigators
2000 Bred and Roses
1998 My name is Joe
1996 Carla’s song
1995 Land and freedom
1994 Ladybird, ladybird
1993 Rainig stones
1990 Riff- Raff
1990 Hidden agenda
1986 Fatherland (Singing the Blues in Red)
1981 Looks and smiles
1979 Black Jack
1971 Family Life After a lifetime
1969 Kes
1967 Poor Cow
"Jimmy 's Hall' és una de les pel·lícules més optimistes del catàleg de Ken Loach. (...)"
Geoffrey Macnab: The Independent
"Tot i que compta amb un argument dramàtic (...) Loach aconsegueix donar vida a un material potencialment avorrit amb una animada narració i unes personalitats agradables (...) Resulta una de les seves obres més entretingudes en anys." Eric Kohn: Indiewire
"La pel·lícula, com els últims treballs de Loach, admet pocs matisos. (...) La posada en escena es redueix al punt de l'absolut pragmatisme i l'esquematització dels personatges arriba a la caricatura." Luis Martínez: Diari El Mundo
"Una pel·lícula eficaç i propera mentre la mires encara que esquemàtica i una mica simple quan l'has vist (...)" E. Rodríguez Marchante: Diari ABC
"Sí que és veritat que hi ha cert maniqueisme en el dibuix dels personatges, però a Loach se li pot excusar per com dialoga Paul Laverty (...) Per això, i perquè és un clàssic ben viu (...) Sergio F. Pinilla: Cinemanía
Afegeix un nou comentari