Zampanó (Anthony Quinn) és un gitano brutal i sense miraments que es mal guanya la vida amb el seu espectacle al carrer, on fa gala de la seva força brutal. Quan se li mor la dona compra a la germana Gelsomina (Giulietta Masina), una jove ingènua que se sent atreta per Zampanó malgrat el caràcter violent i agressiu, i l’estil de vida que porta al carrer.
Va néixer a Rimini, 20 de Gener de 1920 i va morir a Roma el 31 d’Octubre de 1993. Director i guionista de cinema italià.
Quan va començar a estudiar a l’escola de primària a Rimini, Fellini va passar molt temps lliure dibuixant i realitzant espectacles de titelles i llegint il Corriere dei Picoli, la revista infantil popular que reprodueix dibuixos animats tradicionals americans d’autors com Windsor McCay, George McMamus entre d’altres. Little Nemo (Petit Nemo) de McCay va tenir una influència molt directa en la pel·lícula de Fellini "La città delle donne”, mentre que Happy Hooligan d’Opper, va ser la inspiració de Gelsomina a “La strada”
Al 1926 va veure la primera pel·lícula “Maciste all’ Inferno” de Guido Brignon que el va marcar i vincular de per vida al món del cinema.
Les experiències d’infantesa i adolescència de Fellini van tenir un paper important en moltes de les seves pel·lícules on va incorporar trets autobiogràfics a “I vitelloni” (1953), “Fellini 8 ½ “ (1963) i “Amarcord” (1973).
Avantguardista durant el feixisme, les seves primeres obres van ser per a l’Alleanza Cinematogràfica Italiana (ACI) , una companyia productora de Vittorio Mussolini, fill de Benito Mussolini, a través del qual va conèixer Roberto Rossellini
Després de col·laborar en guions de diversos films de Roberto Rossellini -“Roma, città aperta” (1945), “Paisá” (1946) o “L’amore” (1948)- va debutar com a director al costat de Alberto Lattuda amb “Llums de varietats” (1950).
La seva primera pel·lícula com a realitzador en solitari va ser “El sceico bianco“ (1951). Durant el rodatge d’aquesta comèdia satírica i amb forta influència del neorealisme de l’època, Fellini va conèixer Nino Rota, el músic que el va acompanyar la resta de la seva carrera.
L’actriu Giuletta Masina amb qui Fellini s’hi va casar, es va convertir en la seva musa i en un personatge emocional que va fascinar al públic amb títols com “Il bidone”, “Le notti di Cabiria”, “La strada”, “Giulietta degli spiriti” o “Ginger e Fred.”
Un altre actor que surt als seus films és Marcello Mastroianni, gran amic del director, i que apareix com a actor principal en algunes de les pel·lícules més importants entre elles, “La dolce vita” i “Fellini 8 ½ “
Les seves pel·lícules han estat guanyadores de molts premis entre elles cal destacar “Amarcord” guanyadora de l’Òscar al 1975 a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. ”Fellini 8 ½ “ guanyadora de l’Òscar al 1964 a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. “La strada” guanyadora de l’Òscar al 1957 a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. Va guanyar també varis premis del Festival de Venècia com ara al 1954 Lleó de Plata per “La strada” i al 1953 el Lleó de Plata per “I vitelloni” .
Filmografia
1950: Luci del varietà
1951: El sceico bianco
1953: I vitelloni
1953: L’amore in città
1954: La strada
1955: Il bidone
1957: Le notti di Cabiria
1960: La Dolce Vita
1962: Boccaccio ‘70
1963: Fellini 8 ½
1965: Giulietta degli spiriti
1968: Tre passi nel deliri
1969: Block-notes di un regista
1969: Satiricon
1971: I clowns
1972: Roma
1973: Amarcord
1976: Casanova
1978: Prova d’orchestra
1980: La città delle donne
1986: Ginger e Fred
1987: Intervista
1989: La voce della lluna
1957:Òscar Millor pel·lícula de parla no anglesa
1954: Lleó de Plata al Festival de Venècia
Afegeix un nou comentari