No eren bruixes

No eren bruixes

Un projecte del Centre d'Estudis Castellar - Arxiu d’Història de Castellar del Vallès

Convidats: Marina Antúnez, Raül Esteve, Lluís Campmajó, Joan Mundet

Amb el suport de l'Ajuntament de Castellar del Vallès

Reserva les teves entrades aquí

Fa més de 400 anys, Catalunya i altres parts d’Europa van patir les inclemències del temps, períodes de sequera i períodes de pluges torrencials. Els habitants, desesperats davant d’una situació de males collites i de pobresa econòmica, ja no sabien què fer.

L’església, les autoritats i els governants tenien por que la gent es revoltés contra Déu i contra seu i, per tant, van buscar un culpable dels mals que queien sobre la comunitat. Justament, només Déu podia reparar aquesta situació.

Malgrat tot, no va ser l’església qui va començar la persecució, sinó que van ser les autoritats locals, amb la benedicció dels senyors feudals que tenien la jurisdicció civil i criminal, és a dir, que impartien justícia i que van acusar diverses dones de bruixeria, afirmant que amb les arts del dimoni i amb metzines eren la causa de la situació precària del país. Així, es va estendre pel principat una caça de bruixes i Castellar del Vallès no en va quedar al marge.

Narcís Carner, el batlle, tenia tant poder que va acusar Jerònima Muntada, Eulàlia Oliveres i Violant Carnera, de bruixes. Després d’un judici del tot injust, les tres dones acusades de bruixeria i almenys dues d’elles van ser penjades amb violència fins que van morir al pla de les Forques de Castellar.