Marco

Als nostres ulls, es podria dir que Enric Marco és un camaleó. Un mirall deformador. L’ombra d’una ombra. Un home, tal com el va definir el Nobel de literatura Mario Vargas Llosa: “espantós i genial” (tot alhora). “Espantós”, pensem, perquè ens recorda els límits fins als quals qualsevol de nosaltres es podria enfonsar per aconseguir l’acceptació aliena; i “genial” perquè, si més no durant un temps, Enric Marco va aconseguir el seu propòsit: construir, als ulls dels altres, la ficció d’una vida triomfal. Almenys durant aquell espai de temps, el camaleó havia trobat la seva disfressa perfecta. Només Enric Marco sap qui és Enric Marco. Però el més probable és que ell també s’enganyi a si mateix.

Per això, fer aquesta pel·lícula sobre la veritat i la mentida, sobre l’engany i la realitat, pot generar per si mateix una reflexió interessant per a l’espectador sobre el propi artifici que suposa el cinema. És el cinema, la ficció, un instrument vàlid per explicar una realitat? A més, ens permet no utilitzar la mentida únicament com a trama argumental, sinó com a base formal. La mentida com a contingut, però també com a continent.