Soñadores

Parma, 16 de març de 1941–Roma, 26 de novembre de 2018, fou director de cinema i guionista italià
 Bertolucci va estudiar a la Universitat de Roma, on es va guanyar una certa fama com a poeta. Va iniciar-se al món del cinema realitzant curtmetratges en 16 mm amb el seu germà. El 1961 va fer d'ajudant de direcció a Accattone, primer llargmetratge de Pier Paolo Pasolini. Un any després s'estrenava com a director amb La commare seca.

Lo 1972, la siá pellicula Il coista nformfoguèt candidata a l'Oscar per lo melhor guió adaptat. Dos anys després, ell mateix era nominat per a l'Oscar a la millor direcció, en aquesta ocasió per l'Ultimo tango a Parigi. La seva obra més premiada als Estats Units va ser The Last Emperor, que va guanyar 9 estatuetes el 1988, a més d'altres premis internacionals.

El treball amb Pasolini és una influència que ha marcat tota la seva obra posterior, juntament amb l'obra d'altres directors com Godard, Kurosawa o els neorealistes.

El seu és un cinema d'autor, compromès políticament amb idees d'esquerres. Els seus trets més característics són un acurat ús de la càmera i del muntatge, i el treball de la fotografia amb finalitats simbòliques.
La majoria dels seus films transcorren en escenaris aparentment intranscendents grisos, amb la important excepció d'un grup de pel·lícules ambientades en llocs més exòtics (The Last Emperor, The Sheltering Sky i Little Buddha).

Però, és destacable el fet que la contextualització de l'acció en escenaris europeus refusa el recurs als tòpics (ni a Ultimo Tango a Parigi hi veiem la torre Eiffel). Les narracions de Bertolucci parteixen de la quotidianitat per descobrir-hi el sorgiment de laBertolucci a prop la poesia a la quotidianitat, fent una lectura artística de la realitat i acostant-se, així, als postulats estètics de moviments com el surrealisme o el neorealisme italià .
La no-ocultació d'elements polèmics com el sexe, la droga o la violència tindria, són esdeveniments naturals, quotidians, captats per la càmera de manera casual, ja que se'ns estava mostrant la realitat del que succeïa en aquell moment.

Gran part de l'estil visual de Bertolucci és obra del seu director de fotografia habitual, Vitori Storaro, que té una teoria pròpia sobre l'ús de la llum i el color. A les pel·lícules en què no hi treballa Storaro, s'hi vaig mantenir una atmosfera similar a les creades per ell.